Memories d'un matalasser

Aquesta és la historia explicada per en Manel Garriga, fill d'en Carlos Garriga i de Dolors Carceller, el responsable de que aquest petit negoci familiar porti més de 50 anys. Aquest escrit està extret d'una petita entrevista que s'havia de publicar pel nostre 50 aniversari ...

 

REFLEXIONS, MEMÒRIES, CONSELLS, ANÈCDOTES de l'ofici de matalasser explicades per en Manel Garriga.

 

 

Primer de tot dir-vos que no es tracte d'una autobiografia, més aviat podríem dir-li memòries, consells o anècdotes dels quasi 50 anys fent el mateix ofici i això seria un recull de tot. Repeteixo, no es tracte de la meva autobiografia, perquè el que no faré serà escriure sobre la meva vida privada o social, sinó solament de la part laboral.

Permeteu-me primer, fer-vos un petit resum de qui sóc i d'on vinc.


Vaig néixer el febrer de l'any 1953, vinc d'una família treballadora i podríem dir que la meva infància va ser bastant normal per a un noi nascut en aquella època (no tinc mal records, sinó tot el contrari).
Des de ben petit, a casa sempre havia estat envoltat de matalassos i matèries primes per fer-los, com la llana o aquelles teles ratllades tan carecteristiques. Vivia al mateix lloc on hi havia el taller i la botiga on els meus avis i els meus pares treballaven com a matalassers.
Vaig deixar els estudis molt aviat, ja que no m'agradava gaire estudiar i des de molt jovenet vaig començar a ajudar als meus pares en el negoci. Vaig entrar com a aprenent quan tot just tenia 16 anys. Així que ja sabeu el perquè m'he dedicat tots aquests anys al mateix, suposo que serà el destí o perquè ho portava a la sang. Jo crec que és més el segon, ja que avui dia segueixen l'ofici els meus fills, o sigui la quarta generació.

Ara ja entrarem en el que realment vull explicar, que és, l'ofici de matalasser.


Quan vaig començar als 16 anys, en aquella època a Espanya només existien els matalassos de llana: borra, crin vegetal, i en alguns llocs també, crin animal o pellofes de blat de moro i palla. Amb aquestes ultimes jo no hi vaig arribar a treballar. També m'he deixat un material amb el qual es feien matalassos en aquella època: el suro (flocs molt prims).
Els coixins també es feien dels mateixos materials i algun altre com les plomes o el miraguano, que venia d'una plata.
Els matalassos hi havien de varies categories: els de llana pels qui ho podien pagar (eren els que valien més diners) i els de borra o cotó, que eren més econòmics. Els de crin vegetal es feien servir per als matalassos dels nadons, ja que no produïen cap tipus d'al·lèrgia i si es mullaven (pel pipí dels nens) s'assecaven més aviat.

Recordo que en algunes cases en tenien dos a cada llit: els de llana per l'hivern i els de crin vegetal o suro per l'estiu, ja que aquests materials eren més frescos i es feia el canvi segons l'estació de l'any.
Les cases més humils només en tenien un i algunes famílies solament podien comprar el de borra, ja que era el més econòmic.
De llana n'hi havia de vàries categories segons la part del cos de l'animal o de la regió d'on provenia. N'hi havia llana blanca i llana negra, sent la blanca la més apreciada i de més categoria.


Els matalassos es confeccionaven totalment a mà i existien diferents maneres de fer-los:

 

Les màrfegues que s'estilaven molt a pagès o pobles petits, aquests no anaven cosits, ja que la persona responsable de fer els llits cada dia, removia la llana o el material del qual estaven fets.
A Catalunya era diferent, hi havia els matalassers com nosaltres, que sempre feien els matalassos cosits i repuntats. Uns els dèiem Senzills, ja que només tenien uns quants repunts perquè la llana no es desplacés i així no l'havien de remoure cada dia com passava amb la màrfega.
Els altres els dèiem a L'Anglesa. Aquest a part de ser cosit al mig, també es cosia tot el que era el costat del matalàs per dalt i per baix, per fer com un voraviu petit. Això es feia perquè un cop el llit fet, es veia el matalàs més quadrat i més ben fet.

L'ofici de matalasser, a simple vista, semblava que era un ofici molt fàcil, però era tot el contrari, molt més dificil del que semblava. S'havia de picar fort la llana amb uns bastons per obrir-la bé i treure tota la pols que tenia. Això ja era dur, ja que anaves sempre brut de pols i pel i al mateix temps, respiraves la pols que t'entrava als pulmons. A l'hora de fer el matalàs també tenia la seva feina, ja que es feia a terra posant grapat a grapat la llana al seu lloc. No es tractava d'omplir-ho com un sac, sinó que havies d'omplir un matalàs.
La llana es col·locava (dic la llana, però podia ser qualsevol dels materials que he anomenat abans) de diferent forma depenen si era un matalàs individual o de matrimoni. En el cas dels matalassos individuals es posava més llana a la part del centre, que era la part on hi havia de suportar més pes i l'ha que s'aixava abans. En els de matrimoni o de dues persones, s'havien d'omplir més les bandes per igual i al mig no tant ple. La importància de saber omplir-los era l'èxit de dormir bé i del matalasser. Si no s'omplia bé, s'aixafava, feia bonys o mal d'esquena al que dormia.
Era el més important repartir bé la llana i sobretot calcular-ho bé perquè després no te'n faltes o sobrés. Pel pes (kg) no te'n podies fiar, ja que hi havia llanes que pesaven més que altres.

Doncs ja us he explicat, una mica, en què consistia l'ofici de matalasser.

El picat de la llana també tenia el seu secret. Bé secret no, l'important era picar-la bé! S'utilitzaven dos pals d'una fusta especial que no es trencava i duraven molt de temps. El meu pare anava al bosc a buscar els pals quan eren verds, després el posava en remull uns quants dies i al més llarg el corbava una mica, mentre que el més curt era recta. Amb el bastó llarg era el que estovava la llana i amb el petit l'aixecava del terra.
Veure com picava la llana era tot un espectacle i també el soroll que feien quan picaven els pals entre si.
Un cop estava ple el matalàs, només faltava cosir-lo. Es feia tot a mà amb un fil especial de cànem i se solia encerar una mica per què corregués millor entremig de la llana.


Els somiers solien ser de malla i eren més aviat tous, cosa que allargava el temps que tardaven a aixafar-se els matalassos. Tenien uns caragols a les puntes i de tant en tant s'havien d'estrènyer per tal de tensar la malla.


L'avantatge dels matalassos de llana respecte als actuals, és que els matalassos de llana els podien rentar i desinfectar quan fos el cas de malaltia o defunció. Els actuals solament és possible rentar la cobertura.
La llana solia durar molts anys i molt sovint els matalassos passaven de pares a fills o familiars. El que de tant en tant es canviava era la roba del matalàs perquè s'anava fent malbé de tant rentar-la.

Si analitzem el matalàs de llana a fons, podríem dir que eren molt millors que alguns dels que es venen en l'actualitat, ja que quan el rentaves i el refeies quedava com nou, i si estava ben fet era tan bo per l'esquena com els actuals.
Els matalassos es recomanaven refer-los cada 2 anys, per higiene i per dormir com cal. Però molta gent els refeia cada 10 o 15 anys, i és per això que ens trobàvem matalassos en molt mal estat.

Durant els meus primers anys com a matalasser compaginaven els matalassos de llana amb els primers matalassos de molles que van sortir al mercat. Aleshores hi havia 4 fabricants i molt pocs models. Una mica més tard es van incorporar els d'espuma de poliuretà.
Els de molles solien portar la carcassa de molles i a sobre estaven coberts per buates de borra o de crin, i els de més qualitat, amb llana i cotó, tenint així un matalàs amb cara d'estiu i una d'hivern. Més endavant es va substituir la borra i el crin per planxes d'escuma, ja que pesaven menys i era més net, ja que no desprenien tanta pols com les buates o el crin.

Els somiers van continuar un temps més sent de malla americana, fins que més endavant van començar a aparèixer les primeres fustes o bases tapisades, o també, els primers somiers amb barres de fusta. Com gairebé tot, hi havia diferents qualitats.


En aquells temps les tendes de matalassos no eren tan grans com ara, eren molt més petites. La raó era perquè els matalassos es tenien normalment drets, així ocupaven molt menys espai. Tampoc hi havia la quantitat de fabricants, models i mides que hi ha ara.
Era molt més fàcil vendre abans que en l'actualitat, ja que no podies triar tant i la gent que es canviava el matalàs de llana per un de més modern, es deixava aconsellar més pel matalasser. No com alguns d'ara que més endavant explicaré.

Els matalassos de llana van continuar molts anys més, mentre es compaginaven amb els matalassos moderns. L'ofici de matalasser es va anar perdent, com molts d'altres, per falta d'aprenents i pels canvis a la modernitat. Normalment quan es jubilava o es moria un matalasser, la botiga o el magatzem també es tancava.

En el cas de la nostra família, jo que sóc la 3a generació, vaig continuar l'ofici de refer matalassos de llana fins a l'any 2005 més o menys. Els meus fills que ja són la 4a Generació, ja solament es dediquen a la venda i distribució.


Jo vaig ser un dels últims matalassers de la zona i encara ara truca algú preguntant si li referíem el matalàs de llana.

Cap als anys 90 es va passar una mala època en el ram de matalassers, ja que a molts pobles i cases passaven venedors ambulants i els canviaven els matalassos de llana per uns de més moderns de molles o d'espuma. Aquesta gent va fer molt de mal als matalassers, ja que canviaven un matalàs modern senzill i de menys qualitat que el de llana que tenien. El negoci estava, en que la llana es pagava molt bé, i aquesta gent la venia per fer moquetes o catifes.
Alguns gremis de matalassers van idear un matalàs mixta en el que s'utilitzava un bloc d'espuma i es recobria amb la llana del client. La finalitat era que la gent no es treies el matalàs de llana i així mateix mantenir la feina dels matalassers. El que va passar és que es va idear un prototip de matalàs que ja no era el mateix que els de llana de tota la vida.

 

 

Versión para imprimir Versión para imprimir | Mapa del sitio
© Matalasseria Garriga

Llamar

E-mail

Cómo llegar